La primera indústria de Castelldefels: una fàbrica de maons calcaris

Parlar d’indústria al municipi és parlar de la Rocalla. La fàbrica per antonomàsia de Castelldefels es va instal·lar el 1929 i durant els seus 60 anys d’existència va ser un dels motors indiscutibles de la profunda transformació social, econòmica i urbanística que va experimentat la ciutat al segle XX.

Però tot i la seva enorme importància, no va ser la primera.

El 1902 la societat «Steva y Molinari» compra una sèrie de terrenys al paratge de les Botigues de Castelldefels on hi construeix un conjunt d’edificis de nova planta destinats específicament a activitats industrials. Acabava de néixer la primera fàbrica del poble. Estava dedicada a la producció d’un tipus especial de maons, els anomenats maons calcaris que, enlloc d’utilitzar argila, fan servir com a matèries primeres una barreja de calç i sorra. Aquella zona de Castelldefels tenia ambdós recursos en abundància: les extenses dunes de la platja proporcionaven tota la sílice necessària, mentre que de les pedreres del turó de la Torre Barona s’extreia la pedra calcària que es transformaria posteriorment en calç.

Plànol de situació de la fàbrica al barri de les Botigues, es pot apreciar el ramal del ferrocarril elèctric, 1902. Arxiu Municipal de Castelldefels

Vista aèrea de la fàbica (esquerra, a baix; al costat del ferrocarril, (COAC)

Ubicació de l'antiga fàbrica en una foto aèrea actual de Google Maps.

El barri de les Botigues amb la fàbrica a la dreta, data desconeguda. Arxiu Municipal de Castelldefels

La fàbrica estava situada aproximadament en els actuals números 136-138 del passeig del Ferrocarril i el seu edifici principal constava de tres plantes, on s’allotjaven les calderes i les premses propulsades per màquines de vapor que permetien donar forma als maons. També comptava amb un forn de calç exterior, així com un ramal de ferrocarril de via estreta (i elèctric) que connectava directament la fàbrica amb l’estació. Una gran xemeneia feia identificable el conjunt fabril a quilòmetres de distància.

Plànol de la planta de la fàbrica, 1902. Arxiu Municipal de Castelldefels

Darrere d’aquest projecte industrial es trobava l’enginyer barceloní Felip Steva Planas (1848-1931). No sabem exactament què el va empènyer a instal·lar aquella fàbrica al municipi, ja que el Castelldefels de tombant de segle XX era dels menys poblats de la comarca (el 1900 consten censats només 289 habitants) i estava plenament dedicat al sector agrícola. De fet, degut a la manca de mà d’obra, es va haver de contractar en aquell moment a treballadors que provenien de fora del terme. Potser per això, el negoci no va acabar de reeixir per a Felip Steva: només dos anys després, el 1904, la societat es dissol i la fàbrica es posa a subhasta pública.

I que se’n fa de la fàbrica i tots els terrenys? Un comerciant anomenat Pedro La Rosa Pich (1867-1930) entra en escena i pren el relleu de l’explotació. El Sr. La Rosa era d’un home de pes en el món econòmic català: importador de fustes, arribarà a ser vicepresident de la Cambra de Comerç de Barcelona i candidat a diputat amb el suport de la Lliga Regionalista. Amb l’adquisició de la fàbrica de Castelldefels, donarà un nou impuls als seus negocis i s’endinsarà dins de l’indústria dels materials de construcció. El 1907 fins i tot comprarà la gran finca de Ca n’Aimeric, el que el convertirà en un dels majors hisendats de tot Castelldefels durant el primer terç del segle XX.

Logotip de la patent de calç "la Mariposa" de Pedro La Rosa. Oficina Española de Patentes y Marcas

A principis de la dècada dels 30, amb la mort de Pedro La Rosa, la fàbrica tanca les seves portes per última vegada i entra en estat de ruïna. Les restes desapareixeran finalment amb la urbanització del paratge als anys 50-60.

Pere Pallarés

Foto de 1929. Es veu la fàbrica al costat del ferrocarril, dalt a la dreta.

Es veu la fàbrica al fons, darrera dels Baños Castelldefels, cap el 1929 o 1930

Al llibre "Geografia General de Catalunya: Província de Barcelona" de Cels Gomis i Mestre, de cap el 1915 (establiment editorial d'Albert Martín), a les darreres línies d'aquesta pàgina que parla de Castelldefels s'esmenta un forn de calç (només un?) i una fàbrica de maons siliceu-calcaris. I que la fàbrica estava unida al ferrocarril mitjançant un carril de via estreta elèctric. Possiblement ja hi havia electricitat aleshores a Castelldefels, o bé el tren era autopropulsat per un motor elèctric,