Verge i vegetal, però no pas aràbiga. L’origen del nom del mas “La Goma”

Pere Pallarès González (GREHIC)

La masia de la Goma i la seva torre de defensa

Can Claret, Casa Ballester, Casa de la Cultura, ara Espai Jove «La Masia»,... aquesta masia situada al carrer Bisbe Urquinaona 25 ha rebut molts noms al llarg de la història, però el nom de «La Goma» és segurament el més idiosincràtic de tots. Recalquem aquí que el nom correcte de la masia és «La Goma» i no pas «Can Gomar», com erròniament apareix sovint als llibres d’història local i a les webs oficials de l’Ajuntament i de la Generalitat.

I doncs, d’on surt realment aquest nom de «La Goma»? Reculem fins l’any 1901, quan es constitueix a Barcelona la «Sociedad Anónima para la Explotación de la Goma Virgen Vegetal Privilegios Maestre». L’empresa havia estat fundada pels hereus de Rafael Maestre Olivares, un inventor valencià que tenia patentat un procediment innovador per produir un tipus de goma natural d’origen vegetal. La seva ambició era que aquest producte esdevingués la gran alternativa a la goma aràbiga, un producte car i escàs sota el ferri monopoli dels imperis britànic i francès. La goma aràbiga és una resina natural extreta de la saba endurida d’unes certes acàcies africanes, utilitzada principalment

com a espessidora, estabilitzant i adhesiu natural a causa de la seva alta solubilitat en aigua. A principis del segle XX era fonamental en la indústria de belles arts (per aquarel·les), producció de tintes, confiteria i com a adhesiu industrial.

La societat decideix establir-se a Castelldefels aquell mateix any i convertir la masia en la seu de la seva indústria. A més, també va arrendar una gran extensió de terrenys al que avui és el barri de la Pineda pel cultiu d’una planta especial de fulles verdes i robustes. Els capolls o fruits d’aquestes plantes s’exprimien per obtenir un extracte que després era processat utilitzant màquines centrífugues i calderes de coure instal·lades a la masia, fins a obtenir la desitjada goma vegetal.

Els propietaris de la societat eren molt ambiciosos i no se n’amagaven. Tenien la patent acceptada a diversos països europeus, des de França fins a Rússia, i declaraven convençuts que «puede asegurarse que sin mayores sacrificios, seremos árbitros dentro de poco, de todo el consumo de España».

No va ser així: un any més tard el futur de l’empresa s’intuïa molt negre. El consell d’administració reconeixia davant dels accionistes que no s’havien complert els objectius i s’havia malbaratat un capital enorme en sous dels dirigents i en material finalment no utilitzat. La casa de Castelldefels havia degenerat en un «opulento y gratuito hotel para cuantos tuvieran el gusto de visitarla», mentre que el fill de l’inventor (que feia les funcions de director) no sabia ni com s’elaborava el producte i se’l va suspendre de sou i feina. Per a més inri, es va perdre tota la collita d’aquell any per una plaga que va afectar greument les plantes.

Desconeixem com va acabar el desenllaç d’aquella aventura comercial, però es pot intuir: el 1903 ja havia desaparegut tota menció a la societat i el seu rastre s’esfuma en el no-res. La que va ser una de les indústries pioneres al poble ens ha deixat poques empremtes del seu pas fugaç pel municipi, excepte per un apel·latiu curiós que ha quedat «engomat» a una de les nostres masies més emblemàtiques.