La Creu de Castelldefels

La creu a l’actualitat, protegida per evitar nous impactes. (ALB)

Entre el 23 i el 26 de juny del 2023, possiblement un camió fent marxa enrere de forma lenta va impactar amb la seva part posterior contra l'antiga Creu de Castelldefels (Barcelona), be cultural d’interès nacional[1] (BCIN) situat a la cruïlla entre els passejos de Can Vinyes, de la Creu i del Mirador, a la part alta del barri de Bellamar[2], que tothom anomena com a 'Creu de Terme', malgrat sigui molt dubtós que mai servís com a símbol per marcar cap tipus de terme.

1. La creu abans de l’accident del juny de 2023. Es veu la creu metàl·lica dalt, el tambor i el fust amb una esquerda al mig per haver-se trencat ambdós al 1936 (i reparat al 1940 amb ciment), i amb el sòcol també trencat, fruit d’algun enderroc del monument previ al segle XX (la seva posició ara és diferent a la d'abans del 1936, com es veu si es compara aquesta imatge amb la nº 5). Darrera, a la esquerra, es veu la torre de San Salvador, de la segona meitat dels segle XVI, i a la dreta can Vinyes, potser amb el seu origen al segle XIII. (ALB)

El cop no va afectar greument els dos esglaons inferiors de la base del monument, excepte algunes raspadures a la cara superior de l'intermedi, però sí que va motivar un desplaçament horitzontal d'uns 30/40 cm de l'esglaó superior que va arrossegar el fust de la creu –inserit al mig de l’esglaó–, que sortosament no va caure.

2. La creu, amb el tercer esglaó i el fust desplaçats per l'accident. (ALB)

Assabentat de l'accident, des de l'ajuntament de Castelldefels ens vam posar en contacte amb el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i amb els Serveis Territorials de Cultura de Barcelona de la Generalitat de Catalunya, així com amb la restauradora Marina Granero (que havia restaurat la creu al 2018) i amb l'arquitecta i restauradora Olga Schmid, i el dijous 14 de desembre de 2023 es va portar a terme la tasca de reubicació i arranjament del bé, així com una intervenció arqueològica puntual durant la restauració a càrrec de Pere Lluís Artigues, amb el vistiplau de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

UNA HISTÒRIA ACCIDENTADA

No sabem res de la creu fins els segle XIX. No ens en parlen d’ella les fonts baix medievals ni de l’edat moderna. La referència més antiga que tenim és un text de Norbert Font i Sagué publicat l'any 1894, en el què indica que «La de ca'n Vinyas a Castelldefels, posada sobre un sòcol format de quatre grahons, amb l'arbre vuytavat i amb un bell capitell on hi ha gravades les figures de vuyt sants; el remat avui no existeix, més pot deduir-se són estil i bellesa artística pel que resta; i així podríem citar-ne tants d'altres que seria mai acabar» (Font, 1894: part 2 pàg. 135).

3. Text de Norbert Font i Sagué sobre la creu de Castelldefels al 1894.

Veiem que s'indica que la creu de pedra que estava sobre el monument ja no hi era al 1894. També es diu que la grada estava formada per quatre esglaons, tal vegada perquè va incloure el sòcol entre ells. Font va recordar malament el número de cares del fust i del capitell, escrivint que eren octogonals. En realitat, són hexagonals, igual que el sòcol.

Com a documentació fotogràfica, la imatge més antiga que tenim del monument és de Josep Salvany del 1917[3]. És una placa estereoscòpica en la que veiem la creu en un estat similar a l'actual, llevat del fet que encara no disposa de l'actual creu metàl·lica que la corona. Això sí, el tambor està en millor estat que ara, atès que no sembla ni trencat ni esquerdat. També s'observa que la columna que el sosté és la mateixa que l’actual, però que no és trencada pel mig. Es pot contemplar també que s'insereix a baix al sòcol i que aquest ja està trencat a la seva part superior.

4. Una de les imatges de la placa de vidre estereoscòpica de la creu de Castelldefels de l’any 1917. (Fons fotogràfic J. Salvany/Memòria Digital de Catalunya/Biblioteca de Catalunya)

Aquesta mateixa impressió dona una imatge captada per Joan Cubells el 1932[4], i una altra del 1931 o 1932[5], en què es veu una excursió a Castelldefels d'un grup de bibliotecàries.

5. Home en la creu de Castelldefels, al 1931. Com a la imatge 1ª, aquí darrera es veu la torre de San Salvador i can Vinyes. I el sòcol en una posició diferent que a la primera foto. (Joan Cubells/Memòria Digital de Catalunya/Centre Excursionista de Catalunya)

6. Excursió a Castelldefels d’un grup d'alumnes de l’Escola de Bibliotecàries, curs 1931-1932. (Memòria Digital de Barcelona/Arxiu Escola Bibliotecàries de Barcelona/UB)

En una foto posterior, ja dels anys cinquanta o seixanta, en canvi, s'observa el tambor amb una llarga esquerda al mig, reparada amb ciment.

7. Grup davant la creu a finals dels anys cinquanta o seixanta. (A. Montserrat/GREHIC)

Aquests detalls ens parlen d’una història agitada de la creu, que ens fa creure que ha estat reconstruïda o restaurada com a mínim en tres ocasions abans de la de desembre de 2023.

Restauració d'abans de finals del segle XIX

Una reconstrucció de la creu possiblement va ser al segle XIX o abans. No coneixem la data en absolut. Ja hem vist que Font i Sagué (1894) ens parla que la seva creu superior de pedra ja no hi era a finals del segle XIX. Penso que el fust tampoc era ja l’original en aquell moment, i que aquest es va trencar en algun temps previ a aquesta data, de manera natural o per l'acció d'algú, caient el tambor i la creu de pedra de la part superior del monument, que va haver de quedar en un estat que no es va veure possible reconstruir-la. Després d’aquest fet, en tornar a aixecar el monument de la creu en la seva totalitat, es va substituir el fust antic per un de nou monolític, que es veu a les fotos d’inicis del segle XX, i no se li va posar cap creu de pedra a la part més alta.

Restauració del 1940

La segona reconstrucció va ser el 1940, data que apareixia escrita al ciment que es va aplicar al fust (Granero, 2019: foto 11). Abans, en el tercer trimestre del 1936, durant la Guerra Civil, la creu de Castelldefels va ser abatuda i desmuntada per l'acció d'un grup anarquista, i alguns dels seus esglaons, amb el fust i el tambor, van ser llençats per una zona relativament propera, a poc més d'un centenar de metres, per la part alta del Fons de Ca N'Aimeric.

8. Inscripció amb la data “1940” al ciment de la creu. (M. Granero)

Després del conflicte armat, Francesc Viñas Llonch, propietari de Can Vinyes, va recuperar les peces desmuntades de la creu i les va tornar a col·locar al seu lloc d'origen, tractant de ser fidel al monument original, malgrat l’ús de ciment Portland (no va fer servir morter de calç) per consolidar-lo. La seva reconstrucció no va ser exacta. L'ajust dels esglaons, l'orientació dels baix relleus del tambor o la col·locació del mateix sòcol, no van ser exactament com abans.

En tractar de tornar a aixecar la creu, es va trobar amb el tambor trencat en una de les seves cares, que va reparar amb ciment Portland, així com també que la columna estava trencada en dos fragments pel mig, unint ambdues parts amb ciment, i tapant alguns forats (Granero, 2018: 9). Probablement no va poder posar o encaixar tots els carreus de la grada, i n'hi falten ara tres del seu l'esglaó inferior, molt probablement per haver-se perdut o haver quedat molt danyats en desmuntar-se el monument durant la contesa.

Posteriorment, en una data indeterminada, una veïna del barri que era antiquària va dissenyar i va col·locar la creu de ferro que es pot veure actualment a la part superior, segons m'ha comentat Salvador Viñas, fill de Francesc Viñas. En tot cas, aquesta creu metàl·lica és posterior al 1987. En una imatge de Santi Barjau d’aquella data no es veu encara la creu sobre el cimaci[6], així com tampoc surt a cap de les fotos de 1984 d’aquest BCIN que acompanyen al Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels (Pérez, Roura, Sanahuja, Lorenzo, López i Solé, 1984/1987: Vol. 2, fitxa 8).

9. La creu al 1987. Es veu l’esglaó de sota sencer, sense la vorera protectora que ara tapa la meitat del mateix. No hi es encara la creu metàl·lica a dalt de tot. (Santi Barjau/Inventari del Patrimoni Català)

Restauració del desembre de 2018

Al 2018 l'ajuntament de Castelldefels, responsable de la conservació del monument, feia temps ja que havia detectat que la creu presentava una sèrie de greus alteracions a la superfície, fruit del pas del temps, que l'afectaven de manera generalitzada, amb un avançat estat de degradació. La restauradora Marina Granero, amb la què va col·laborar Manuel Jardón, va ser contractada per dur a terme la consolidació de la creu al desembre del mateix any, i entre altres molts treballs, li va donar un tractament biocida i d'eliminació de la pàtina biogènica, així com va suprimir i retirar les restes de ciment de les juntes dels carreus a la base i a la massilla del tambor, fruit de la restauració de 1940 (Marina Granero, 2019).

10. Estat del tambor de la creu abans de la restauració de desembre de 2018. (ALB)

EL TREBALL DE RESTAURACIÓ DEL 14 DE DESEMBRE DE 2023

La darrera intervenció ha tingut com a objectiu la recol·locació de les parts desplaçades de la creu al seu lloc original, reparant els danys ocasionats per l'impacte del vehicle sobre el monument, tasca que va efectuar l'equip de restauradores format per Marina Granero i Olga Schmid (Artigues i Granero, 2024).

Per poder tornar a posar-ho tot en la seva posició original, s'havia de tractar d'estabilitzar abans el nucli interior de morter de calç i pedres de la grada, que havia quedat regirat per l'abrupte fregament dels carreus de l'esglaó superior en passar per sobre per l'impacte. Per tot això, va caldre desplaçar lateralment els carreus d'aquest esglaó superior sobre l'intermedi, i hissar amb molta cura el sòcol, el fust, el tambor i la creu metàl·lica del BCIN per evitar-ne la caiguda, així com també comprovar la possible afectació del morter de calç, i actuar si calia sobre això. El moviment del sòcol, fust, tambor i la creu es va fer mitjançant una petita grua[7], després d'haver assegurat el monument de manera que no patís cap dany durant el seu breu trasllat.

11. Trasllat de la meitat superior de la creu durant la restauració de 2023. (ALB)

Al desplaçar el sòcol i el fust de la creu, dos fragments de l'esglaó superior van quedar encara adherits al sòcol, a causa del ciment usat en refer la creu el 1940. En aquell moment es va poder documentar l'eficaç sistema d'encaix del sòcol i del fust a l'esglaó superior de la base i es va veure com el sòcol estava perforat i permetia que el fust passés a través seu. Sota seu, l'esglaó superior també estava retallat al seu interior per permetre l'acoblament de la part inferior del sòcol a la seva meitat de dalt, així com la del fust a la seva meitat de baix.

12. En aixecar el sòcol i el fust de la creu es va poder documentar el sistema d'encaix de tots dos a la base. L'esglaó de dalt estava rebaixat a dins per permetre l'assemblatge del sòcol i del fust. El sòcol també estava perforat i permetia l'encaix perfecte de la peça vertical. (ALB)

Aixecat el sòcol i apartats els dos carreus del tercer esglaó que encara romanien in situ, es va netejar el nucli de la grada. I per aquesta raó es van retirar les juntes de ciment de la intervenció de 1940 i les de morter de calç aplicades al 2018 que podien dificultar la reubicació del conjunt, al temps que també es van eliminar altres elements d’aquestes intervencions i restes perimetrals disgregades.

El nucli de la grada que va quedar a la vista estava format per un morter de calç de color groguenc amb pedres petites i graves, que era molt compacte i dur, donat el pas del temps. Aquest morter, del qual es van prendre mostres, degué estar a l'aire molt probablement entre 1936 i 1940, quan la creu va ser enderrocada. Es va netejar completament abans de la reposició del farciment i es va anivellar per assegurar-ne l'estabilitat del conjunt un cop restaurat el monument.

13. Reubicació de la creu al seu emplaçament original. (ALB)

No es van observar restes del sistema de lligat original amb morter de calç (malgrat que sí del ciment de la restauració de 1940) entre els carreus dels graons i entre aquests i el sòcol. Possiblement havien d'estar units en sec entre ells i units a la resta de l'estructura inferior pel farciment de morter interior de calç, pedres i grava.

Dalt de l’esglaó superior, per al segellat del fust a l'interior del sòcol s'han conservat unes restes de morter de calç i un abocament de plom al punt de contacte entre tots dos, que no ha estat possible datar, però que possiblement siguin de quan es va posar l'actual columna en substitució del fust original (Granero, 2019: 5 i 2024: 12).

DESCRIPCIÓ DE LA CREU DE CASTELLDEFELS

La creu de Castelldefels, entre el terra sota la grada i la punta de la creu metàl·lica del monument s’alça 4,30 m. L’àrea de la seva base original era de 6,25 m2. La mateixa és força típica a les parts del monument que ens han arribat, per la qual cosa es pot pensar que les que no ens han arribat també ho eren, tal com hem vist que ja comentava Norbert Font al 1894. Per aquesta raó, como la creu que coronava el monument ja no hi era a finals del segle XIX, es pot pensar, com fa la restauradora Marina Granero (2019: 6), que aquesta creu havia de ser de pedra tallada amb motius de la Crucifixió al davant i de la Mare de Déu al darrere.

La creu llatina metàl·lica que actualment està sobre l'estructura de pedra sembla ser de ferro, i té una figura petita del Crist crucificat de només uns pocs centímetres de mida. La creu és molt simple i prima. Fa uns 1,02 m d'alçada i cada braç seu uns 20 cm (uns 40 cm en total entre tots dos). Està situada sobre el cimaci original de base hexagonal que es troba sobre el tambor, d'uns 8 cm d'alçada.

14. Figura de Crist a la creu metàl·lica. (ALB)

El tambor presenta una forma hexagonal així mateix. La seva alçada és d'uns 46 cm, i la base de cadascun dels costats fa uns 26 cm, el que dóna un perímetre de 1,56 m. Cada costat té un baix relleu diferent amb una figura religiosa cristiana representada dins un molt petit dosseret o edicle que sobresurt a manera de protecció mínima de la figura que hi ha dins. El tambor està molt esquerdat en una de les seves cares, i el fragment que va haver de quedar solt va ser unit a la resta del tambor amb ciment, cosa que indica que el trencament va ser el 1936 i la reparació al 1940.

No he estat capaç d'identificar les imatges dels baix relleus. Segons Marina Granero (2019: 5) s’intueixen Sant Jordi i Santa Catalina d’Alexandria i creu que podria estar representat Sant Cugat, atesa la influència del monestir dedicat al sant a Castelldefels.

15. Tambor de la creu. (ALB)

Encastat per sota del tambor, s’hi troba el fust. Ambdós estan lligats amb un morter de calç d'època no determinada, però que no pot ser l'original del moment d’aixecament del BCIN atès que el fust no ho és (Granero, 2019: 5 i 9), però en tot cas sembla estar tot tal com s'aprecia en la foto de Salvany del 1917. El que no sigui ciment implica que no van separar el fust del tambor quan van abatre el monument durant la Guerra Civil. Tot i això, la columna sí es va trencar, de manera que va caldre aplicar-li ciment en la restauració de 1940 (Granero, 2019: 10 i fotografies 10 i 11). És hexagonal, possiblement com ho havia de ser la columna original (ho deduïm de la forma del sòcol i tambor, que són hexagonals així mateix). Els seus costats són de 12,5 cm, el que dóna un perímetre de 75 cm. La seva altura per sobre del sòcol inferior, de l'interior del qual sorgeix, és de 1,62 m fins al tambor. Possiblement la longitud total del fust, si hi incloem la part que no es veu, ha de ser de poc menys de 2,30 m.

La basa o sòcol és prismàtica i també és hexagonal, com hem indicat a dalt. Sembla l'original. La seva alçada a la part visible havia de ser d'uns 45 cm, als quals cal afegir els 10 cm d'alçada de la part incrustada a l'esglaó superior. Es compon de diverses parts en altura. La base te una mida de 27,5 cm per cada costat (cosa que dóna un perímetre total de 1,65 m).

La grada o base és de planta circular amb tres esglaons. Només l'intermedi i el superior conserven tots els seus carreus (quatre el de dalt i vuit l'intermedi).

• L'esglaó de dalt disposava d'uns petits rebaixos a la part superior dels quatre carreus que el componen per poder ficar-hi plom, i que el plom servís com una grapa per assegurar la unió i reforçar-ne l'assemblatge (recordem que estaven units en sec originalment entre ells, sense morter) i poder aguantar de forma més ferma encara la verticalitat de la columna. Aquests carreus, com la resta dels que componien els diferents pisos d'esglaons, sí que tenien ciment del 1940 a les seves juntures, per assegurar, sense posar plom als rebaixos, la consistència del conjunt del monument.

16 a y b. Carreu de l’esglaó superior, amb els retalls per travar millor el sòcol i el fust, i amb els petits rebaixos a la part superior per poder abocar plom i que aquest servís com una grapa per assegurar-ne millor la unió dels carreus. Abaix, la mateixa imatge amb les mides. (ALB)

• L'esglaó inferior només té ara vuit dels onze carreus que devia tenir originalment. Es veu poc aixecat ara, només 16 cm, respecte al terra que el circumda, atès que al seu voltant hi ha una vorera que eleva el terra uns 10 centímetres. Això no passava a l'antiguitat. A les fotos de fa una dècada es veu clarament com l'esglaó de baix era tan alt i visible com els altres dos que tenia a sobre. Abans de la guerra, tota la seva circumferència estava completa, amb tots els carreus. Els que falten, van desaparèixer entre 1936 i 1940.

Els esglaons tenen una alçada mitjana d'uns 26,5 cm. El perímetre dels tres és de 3,90 m en el cas del de dalt, de 7,20 m en l’intermedi, i de 8,80 m en l’inferior (a la part que es conserva).

Hi ha un informe tècnic de descripció petrogràfica de la creu de Castelldefels realitzat per GEA assessoria geològica sobre la base d'una mostra del seu esglaó superior, que es va incloure a l'informe de restauració de 2018 (Valdeón, Rojo i Mateos, 2019: 4). La mostra era una roca detrítica que van classificar com un gres i gres calcari, indicant que des d'un punt de vista mineralògic es classificava com una litarenita feldespàtica, però amb la presència afegida de carbonats en determinades zones. No s'indicava el possible origen de la pedra, però no sembla del Garraf ni de la zona, i és possible que sigui de Montjuïc, però és una cosa que estudis posteriors hauran de validar.

Probablement la pedra va ser treballada per persones artesanes especialitzades al voltant de la pedrera d’on prové, realitzant-se alguns treballs finals a Castelldefels per adaptar-la al terreny a l’erigir-la.

SOBRE LES CREUS "DE TERME"

Les creus situades a prop de camins o en cruïlles tenien una significació religiosa, però sovint són anomenades ‘de terme’ atès que a vegades tenien a més una certa utilitat 'administrativa' per marcar límits jurisdiccionals.

Però és millor dir-lis senzillament ‘creus’, sense el ‘de terme’ (excepte quan de veritat ho eren). El normal es que no fossin de terme i que fossin utilitzades per a finalitats estrictament religioses, penitencials o indicatives de diferents tipus (Valls, 2004: 10 a 17), com assenyalar la proximitat d'un espai religiós o d'una ciutat després d'un llarg camí. Això és important recordar-ho, ja que al dir-les genèricament ‘creu de terme' indueix a pensar en una funció de delimitació que de vegades confon sobre la seva real funció originària.

Això és important recordar-ho, ja que al dir-les normalment ‘creu de terme' indueix a fer pensar en una funció de delimitació que de vegades confon sobre la seva real funció originària.

L'estudiós vuitcentista Norbert Font i Sagué (1894) creia que a Catalunya la major part de les creus eren dels segles XIV i XV, i segons Valls (2004: 11), moltes de les que se suposa que són dels segles XVI o XVII tal vegada van ser col·locades en substitució d'altres aixecades als segles previs. Aquesta teoria, però, no ha estat comprovada i caldria un estudi de conjunt per a validar-la.

L'ENTORN DE LA CREU DE CASTELLDEFELS A L'EDAT MITJANA I A LA MODERNA

Sobre la zona on s'aixeca la creu a Castelldefels tenim notícia des de mitjans del segle XIII. Segons explica Josep Campmany, el 7 de febrer de 1256 el senyor d'Eramprunyà va donar «un lot de terres a l'indret anomenat Terracel per fundar-hi un hospici sota la invocació de Sant Salvador, per als vianants que passaven pel camí ral (l'estrada)» (Campmany, López Mullor, Puigdemont i Sanz, 2002: 69 i 70, i Campmany , 2003: 195). Se suposa que al costat d'aquest alberg s'aixecaria cap a l'any 1259 una capella, l'ermita de Sant Salvador, que encara es conserva dempeus (Pérez, Roura, Sanahuja, Lorenzo, López i Solé, 1984: Vol. 2, fitxa 10) .

Pocs anys després, el 6 d'octubre de 1264, el senyor d'Eramprunyà va establir en aquest lloc un pagès anomenat Guillem Goguer per ocupar-se de cultivar les terres dels voltants, així com per a que es fes càrrec de l'ermita (Pérez, Roura, Sanahuja, Lorenzo, López i Solé, 1984: Vol. 2, fitxa 10). De l'hospici ja no se'n sap res més. Segurament va ser en aquell temps, entre la creació de l'hospici i l'establiment de Guillem Goguer, que es van aixecar els primers murs de la masia que amb el temps va obtenir el nom de can Vinyes.

No en sabem res amb certesa d’aquesta part de Castelldefels durant els tres-cents anys posteriors a l'establiment de Guillem Goguer. Només una nota breu del segle XIV a on s’informa de l'existència d'una torre anomenada de Sant Salvador dels Arenys, que Alberto López Mullor (2000: 78) sospitava que es podia correspondre amb l'anomenada actualment com a torre Moruna, que es troba a la part més alta d'un promontori proper a la creu, a can Vinyes i a l'ermita de San Salvador.

Segons em va indicar Josep Campmany, aquella zona al segles XIII i XIV probablement era fronterera entre el senyoriu de Castelldefels i el d'Eramprunyà[8]. El terme de Castelldefels era més petit que l'actual terme municipal de la ciutat, i arribava aproximadament fins a l'ermita. L'espai entre aquesta i la Cova Fumada era, en canvi, del senyor d'Eramprunyà. Campamny pensava que quan Pere Marc I va comprar el senyoriu d'Eramprunyà el 1323, tal vegada va marcar els límits de les seves propietats i per això va aixecar una creu just on es troba ara, al costat d'una ermita, en la ’frontera’ entre les seves propietats i les del senyoriu de Castelldefels. Però no hi ha cap prova material ni documental de que la creu sigui d'aquell moment. En tot cas, un segle més tard, l'any 1427, la creu ja no hauria servit per delimitar tots dos senyorius, atès que ambdós es van unificar després de vendre Gispert de Guimerà i de Relat el de Castelldefels a la família Marc.

La següent informació de la zona és de l'any 1559, quan en un capbreu ​​d'habitants de Castelldefels s'esmenta un tal Gabriel Ferrer 'de Sant Salvador', que declara que aquesta masia era de la seva propietat (juntament amb un terreny de tretze mullades a l'actual barri del Poal, declarat el capbreu de 1587). Al capbreu del 1598, Gabriel Ferrer ja havia mort, i declarava la masia el seu hereu Jaume Ferrer, amb exactament les mateixes propietats. Aquests terrenys van passar a les mans de la família Vinyes en temps d'Antoni Vinyes, probablement entre 1654 i 1672, just després de la guerra dels Segadors.

DATACIÓ

Fins ara s'havia datat la creu pels autors entre el segle XIII i XV per criteris bàsicament estilístics, en ser una creu gòtica. També servia per explicar que era baix medieval el que estigués situada en una via d'entrada al poble que passava prop d'una sèrie de monuments d'origen baix medieval com els ja indicats de l'ermita de Sant Salvador, la masia de Can Vinyes, o la no gaire llunyana torre que ara es coneix com Moruna.

Amb una datació del segle XV també es parla d'aquesta creu de terme a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya[9]. El catàleg de patrimoni local de 1984/1987 la data entre el XIII i el XV (Pérez, Roura, Sanahuja, Lorenzo, López i Solé, 1984: Vol. 2 fitxa 8). Així mateix també era aquesta la meva idea.

Però com veurem en parlar d'altres creus gòtiques de la comarca, tal vegada no sigui del tot un bon criteri, atès que la majoria d'elles són del XVI i XVII, i són molt similars a la de Castelldefels. Crec que probalment la data de la seva erecció sigui també d'època moderna, del segle XVI o XVII.

Malauradament, el resultat de la datació mitjançant radiocarboni de la mostra de morter de calç extreta de l'interior de la creu al desembre de 2013, sota l'esglaó superior, no permet datar el moment de construcció del monument. Després d’analitzar el sediment orgànic que hi era a la mostra, s’ha datat amb una edat de radiocarboni convencional de 1590 abans del present (+/- 30), el que dona una data calibrada del material analitzat entre l’any 418 al 548 dC (amb un 95,4% de probabilitat –es a dir, entre el 1532 i el 1402 calibrat abans del present, on el present per convenció és l’any 1950-) -Beta Analytic Testing Laboratory, 2024-. Probablement, el material barrejat amb el morter que es va analitzar era d’aquell moment, però sense dubte l’aixecament de la creu és molts segles posterior. 

PARAL·LELS DE LA CREU D'ÈPOCA MODERNA A LA COMARCA

Els paral·lels de creus similars per qüestions estilístiques són més o menys fàcils de trobar al Baix Llobregat. Les datacions normalment no solen ser precises i el ventall de moments d’aixecament de les creus és enorme, però hi ha molts exemples de creus d’estil gòtic amb una datació d’època moderna com ara nosaltres proposem per a la de Castelldefels. No seria, doncs, cap raresa aquesta datació. 

Creus d'estil gòtic al Baix Llobregat, també datades a l'època moderna, tenim la creu de Bruguers, a Gavà (que es data cap a l'any 1500), o les d'Abrera, de Santa María de Cervelló, la Nova o del Pontarró de Corbera de Llobregat, la de Vilapou de Olesa de Montserrat o la de l'Hostal Vell o del Raval a Sant Just Desvern, totes les quals s'indica que poden ser del XVI o del XVII, o la creu de Beca d'Olesa de Montserrat, molt diferent estilísticament, que es data l'any 1522.

SOBRE LA UBICACIÓ DE LA CREU DE CASTELLDEFELS I LA SEVA FINALITAT

Malgrat que al Catàleg i Pla de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic, s'indica que la creu: «Probablement en origen seria a un altre emplaçament coincidint amb el límit de terme. Però l'any 1932 ja era aquí» (Pérez, Roura, Sanahuja, Lorenzo, López i Solé, 1984/1987: Vol. 2, fitxa 8), no tenim ara cap indici que ens faci pensar que no estigui situada al seu emplaçament originari. La impressió visual del morter de calç és que es molt homogeni i, si no hi ha noves dades en contra, segurament l'original. Tal com indica Pere Lluís Artigues a la seva recent memòria arqueològica «Per l’estat del nucli de la creu, sembla que aquesta es troba in situ, tot i que durant la Guerra civil va ser destruïda. La restitució de la creu l'any 1940, feta per Francesc Viñas, és devia fer a l'indret on es conservava el nucli de la grada» (2024: 16).

Sobre la seva finalitat cal recordar que les creus no només eren ‘de terme’. En estar a prop de l'ermita, potser tingués una finalitat eclesiàstica, de penitència o merament fos una fita religiosa que assenyalés, per a la gent que s'acostava des del Garraf, que s'havia arribat al punt més alt d'una forta pujada i que des d'allà ja hi havia una ruta més tranquil·la fins al proper poble de Castelldefels, no marcant cap límit o terme. Tal vegada era només un lloc on agenollar-se per merament donar gràcies per haver arribat a aquest punt després de creuar un Garraf (o abans d'anar-hi) on era possible trobar-se amb bandolers per terra, i amb corsaris per mar a finals del segle XVI (Miret, 1998, Miret i Muntaner, 2007: 132 i Campmany, López Mullor, Navarro, Sanahuja i Sanz, 2003: 180-182), encara que també abans (López Borgoñoz, 2023).

Alfonso López Borgoñoz 

(GREHIC/Ajuntament de Castelldefels)

BIBLIOGRAFÍA

• Artigues Conesa, Pere Lluís (2024) «Memòria de la l’actuació arqueològica a la Creu de Terme de Castelldefels (Baix Llobregat)». Barcelona, 6 de febrer de 2024.
• Artigues Conesa, Pere Lluís y Granero, Marina (2024) «Memòria de la intervenció de la reubicació i control arqueològic de la Creu de Terme de Castelldefels (Baix Llobregat)».
• Beta Analytic Testing Laboratory (2024) «Informe de los análisis de datación por radiocarbono: Muestra Beta 692553». Datació del 7 de maig de 2024, validada el 24 de maig de 2024. en EEUU
• Campmany i Guillot, Josep; López i Mullor, Albert; Puigdemont i Vinyals, Josep; Sanz i Borràs, Montse (2002) «Les masies». Guia del patrimoni arquitectònic de Castelldefels II. Ajuntament de Castelldefels.
• Campmany i Guillot, Josep; López Mullor, Albert; Navarro Pérez, Jordi; Sanahuja Torres, Dolors y Sanz Borràs, Montserrat (2003) «Castelldefels. Temps d'Història» Ajuntament de Castelldefels.
• Font Sagué, Norbert (1894) «Datos per a la historia de les creus de pedra de Catalunya». Revista mensual científica, artística i literària “La Tradició catalana”. Imp. Fidel Giró, Barcelona, 1984.
• Granero, Marina (2019) «Memòria d’Intervenció: Creu de Terme de Castelldefels» P04.2018. Amb la col·laboració de Manuel Jardón, 21 de febrer de 2019.
• Granero, Marina (2024) «Informe d’Intervenció: Reubicació de la Creu de Terme de Castelldefels» amb la col·laboració de Manuel Jardón. 21 de febrer de 2019.
• López Mullor, Albert (2000) «El Castell i les Torres». Guia del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels I. Ajuntament de Castelldefels, 2000.
• Miret i Mestre, Magí (1998) «Notícies històriques del camí de les costes del Garraf». II Trobada d'Estudiosos del Garraf. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals, pàgines 159-163.
• Miret i Mestre, Magí y Muntaner Ignasi M. (2007) «Història I Recorregut Del Camí De Les Costes De Garraf». Miscel·lània Penedesenca, Vol. 23, pàgs. 123-154.
• Pérez i Sànchez, Miquel; Roura i Nubiola, Margarida; Sanahuja i Torres, dolors; Lorenzo i Galés, Neus; López i Mullor, Albert y Solé i Palacín, Xavier (1984/1987) «Catàleg i Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic» 2 vols. Ajuntament de Castelldefels.
• Valdeón Menéndez, Luis; Rojo Álvarez, Araceli y Mateos Redondo, Félix —GEA Asesoría Geológica— (2019) «Informe técnico: Descripción petrográfica al microscopio óptico de polarización de la cruz de término de Castelldefels», amb la col·laboració de Javier Castro Bárcena i Verónica Fernández Cuesta, geòlegs. Inclòs com annex 2, a Granero, 2019.
• Valls Huguet, M. (2004) «Aproximació a les creus monumentals de l’Urgell», URTX Revista Cultural de l’Urgell, Tàrrega.

NOTES

1. [1] La creu de terme de Castelldefels figura al registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català (com es veu a la pàgina web de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/30840, disponible el 29 de maig de 2024) i al registre de Béns d'Interès Cultural del patrimoni espanyol amb el codi 4004-MH.
2. [2] Coordenades UTM 31N/ETRS89 X: 412503.0 Y:4569315.1 (Artigues, 2024).
3. [3] Disponible a la web de la Biblioteca de Catalunya https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/3956/rec/1 el 2 de juny de 2024.
4. [4] Memòria digital de Catalunya: Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya).
5. Excursió a Castelldefels. Grup de disset noies, curs 1931-1932. (Fotografies de l’Escola de Bibliotecàries de la Universitat de Barcelona - Memòria Digital de Catalunya, disponible a la web https://mdc.csuc.cat/digital/collection/fotobib/id/70/rec/1  el 2 de juny de 2024).
6. Disponible el 2 de juny de 2024 a la web de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya nº registre BCIN 4004-MH, a la pàgina https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/30840.
7. La reubicació mitjançant un camió grua de les peces desplaçades del monument la va efectuar l'empresa Nordest Museum and Exhibit Services, sota la direcció de Joan Ramon Aromí.
8. Josep Campmany va comentar-me verbalment que can Vinyes era el límit entre tots dos senyorius, però no ho he vist encara documentat als seus escrits.
9. Disponible el 2 de juny de 2024 a la web de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya nº registre BCIN 4004-MH, a la pàgina https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/30840.