Forns de calç: Les entranyes de Castelldefels cuites al foc

Si passegeu habitualment pels extrems del terme municipal, allà on els habitatges donen pas als primers contraforts del massís del Garraf, és possible que us hagueu topat amb uns forats peculiars excavats al terra i ocults per la vegetació. Aquestes estructures circulars són les restes d’un patrimoni de la nostra ciutat (ara ja oblidat) que formava part d’una activitat molt comuna a la comarca i a tot Catalunya fins a ben entrat el segle XX: la producció tradicional de la calç.

Forn de calç 3 del fondo d'Aimeric. (Alfonso López Borgoñoz)

La calç és un producte derivat de la pedra calcària, el component principal de les muntanyes que envolten Castelldefels. En algun moment de la història, els humans es van adonar que si coïen a altes temperatures les roques calcàries i afegien aigua al producte resultant, s’obtenia una pasta blanquinosa que podia ser usada com a morter i que s’enduria amb el pas del temps, el que la feia molt útil per a tot tipus de construccions. Des de l’antiguitat fins als inicis de la era industrial aquest procés es duia a terme mitjançant la cocció de la calcària per acció directa del foc, obtenint el producte ancestral conegut com a «calç de llenya». I és clar, era necessari construir una estructura per dur a terme aquesta transformació: així van néixer els forns de calç.

Esquema de funcionament d'un forn de calç. Extret de l'article 'Els forns de calç' de Joan Salvador Rovira

Els forns de calç més senzills consistien en pous excavats directament en una pendent del terreny,per estalviar l’esforç que implicava crear-los. Es tractava d’una gran cavitat circular que s’enfonsava a la terra i que tenia una obertura a la seva part superior per on s’introduïa la pedra calcària, amb una altra de menor mida a la seva part inferior i davantera (la boca), per on s’alimentava el foc amb llenya. El seu interior era arrebossat d’argila i calç per protegir les parets de les altes temperatures, ja que la cocció de la calcària durava dies i calia treballar-hi de forma ininterrompuda per evitar que el foc s’apagués

Com dèiem, aquest forns de Castelldefels no són una raresa, sinó que formen part d’una extensíssima xarxa d’explotació de la calcària per tot el massís del Garraf. Penseu que als municipis del nostre entorn immediat se’n tenen constància de desenes d’aquest tipus de forns.

A data de la redacció d’aquest text, hem pogut identificar fins a 12 forns de calç senzills a Castelldefels, tot i que és probable que n'existeixin més que no han estat descoberts. No sabem exactament quan van ser construïts però sí que comparteixen característiques comunes, tant pel que fa al tipus d’estructura com amb la seva localització. Molts es troben a les faldes de les primeres muntanyes del massís, la majoria d’ells dins dels anomenats «fondos», és a dir, les rieres seques que baixen de les muntanyes i que travessen Castelldefels en el seu curs cap al mar. Aquesta localització no és casual, ja que són llocs que reuneixen les tres característiques indispensables per a la cocció de la calç: afloraments de pedra calcària, abundància de llenya com a combustible pel foc i facilitat d'accés a peu i per als carros que transportaven la calç.

Fins al moment, no hem pogut trobar cap document on es detallin aspectes de la seva construcció, ús i destinació posterior de la calç que s’obtenia; tampoc testimonis orals de persones que hi haguessin treballat directament. Per tant (i fins que no se’n trobin més dades) només podem establir paral·lelismes amb altres forns de calç de la comarca i fer-ne deduccions raonables pels de Castelldefels.

El més probable és que la calç fos utilitzada per la construcció de parets de les cases del poble, així com revestir de calç la façana i els seus interiors per tal d’evitar la propagació de malalties. Així ho comenta Antoni Tarrida, estudiós i cronista local de Gavà, contemporani als forns de calç. Molts d’ells devien tenir un caràcter efímer destinat a cobrir les necessitats d’una família o pensats per una sola cremada, construïts pels propis pagesos de les masies o per colles de calciners itinerants a qui es contractava per la tasca. El fet que alguns dels forns es trobin tan propers uns amb els altres podria fer pensar que es feien més d’una fornada simultània per optimitzar recursos.

Amb l’aparició de tècniques modernes d’extracció i producció industrial de ciment a mitjans del segle XX, els forns tradicionals van anar sent progressivament abandonats, i ara descansen apagats per sempre a les profunditats dels nostres boscos, testimonis oblidats d’un passat no tant llunyà.

Pere Pallarès